Per què no ens posem d'acord? Perquè tornem a ser subcultura.

Sempre tinc la sensació que la cultura japonesa va molt lligada a la cultura catalana. Potser és així perquè la nostra generació va patir una onada de cultura japonesa molt gran, potser massa gran i tot, que ens va marcar per tota la vida. No em posaré a anomenar sèries de televisió i consoles, atès que només cal rumiar uns segons per adonar-nos que, als 80 i 90, el jovent érem gairebé tan culturalment japonesos com els autòctons del país del sol naixent.

És clar, hi ha qui li treu importància a aquest fet. Però sent com és aquest, un bloc geek-nerd-otaku (disculpeu l'ús de paraules no-catalanes), jo no puc deixar de mirar més enllà del que aquestes sèries i aquests videojocs representaven. No eren simplement un entreteniment. Era viure una altra realitat paral·lela: la realitat japonesa.

Em va fer gràcia com el còmic de Fills dels 80: La Generació Bombolla, del gran Aleix Saló, representava perfectament aquesta idea en un gag que em va fer petar de riure. Tinc sabut que no només jo era dels qui va patir el xoc d'adonar-se que a l'institut no hi havia armariets per desar llibres i poder enganxar fotografies de les nostres xicotes. I és que la cultura americana també va fer molt de mal, per aquestes terres. Qui ens podia dir que tot allò que havíem vist per la tele no era res més que la representació d'una cultura aliena a la nostra? Volia dir allò que, a part dels armariets, podrien haver-hi més coses, com escalfar núvols de sucre en una foguera (anomenats, per cert, marshmallows) al bell mig del bosc, no passava en la nostra societat? Per què no apareixia un avís abans que comencés la sèrie que ens digués: 'Això que esteu a punt de veure no representa Catalunya'? Ens hagués estalviat depressions.

Deixant als yankees a un costat, és obvi que el que veiem per televisió i al que jugàvem quan érem vailets ens afectava, i encara ens afecta. El que vull dir és que hi ha un grup de persones molt gran a Catalunya a qui encara ens interessa el que ens va marcar, i que ara ho estimem perquè ens ho hem fet nostre. Ja no hi ha més males passades ni sorpreses desagradables. Ara ja sabem d'on provenen els dibuixos de nois i noies amb ulls grans, però malauradament sembla que no hi ha ningú a TV3 que entengui com ens sentim. Que fàcil seria engegar la tele i veure animes actuals, com passava fa anys al Club Super 3 o a l'espai "Manga!" del 33! Però sembla que això ja no interessa. Ens omplen el 3XL de sèries angleses d'adolescents i animes comercials. Arriscar-se a fer tornar aquesta cultura ja no és prioritari, potser tampoc rendible (que no ho sé). No ens posem d'acord per recuperar el Manga.

Afortunadament vivim a l'era d'Internet, i el nostre mòdem ja no fa aquell soroll tan fastigós que ens recorda com de lenta era la nostra connexió. Ja no necessitem una televisió per mirar un anime, o una revista "especialitzada" per llegir sobre el que estimem. De fet, mai havia sigut tan fàcil fer-se amb un còmic original en japonès. Ja no ens calen els "Saló del Manga" per comprar marxandatge. En tot cas, hi assistim perquè volem ajuntar-nos amb els nostres, encara que molts no ho vegin d'aquesta manera. Tornem a ser una subcultura. Sembla que els mitjans ja no volen que l'animació i el còmic japonès torni a formar part de la cultura catalana.

Us en recordeu, de quan un otaku era algú marginal, que no sortia de la seva habitació i que a la seva família li semblava estrany que mirés "dibuixos per a nens"? Encara que la descripció psíquica de l'otaku pot seguir sent veritat (i més si mirem l'espècie originària nipona), semblava que s'havia trencat aquesta barrera cultural de menysprear l'animació. Tornarà a aparèixer?

Als qui mirem anime i llegim manga online, benvinguts. No esteu sols. De fet, mai ho hem estat com a individus, però sí com a grup. Ja no tenim a ningú que ens representi al món, cap ambaixador que trenqui el mot "otaku" i el substitueixi amb un "fan de l'animació i còmic japonès". Serà hora de fer-ho nosaltres mateixos?

Benvinguts al bloc.

PS: Els pastissets del Doraemon no eren de mermelada, eren de pasta de mongeta.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Recuperem l'anime a Televisió de Catalunya!

Tenim força!